Esquema de dits per a la mecanografia: les tecles de la fila guia i quin dit prem cada tecla

Les tecles de la fila guia

Les vuit tecles guia són A, S, D i F per a la mà esquerra i J, K, L i ; per a la dreta. Els dits s'hi queden entre paraula i paraula i hi tornen després de cada desplaçament.

La G i la H no són tecles guia perquè cap dit no hi reposa; els índexs hi llisquen i tornen.

La posició de les mans compta tant com les lletres. Els dits es dobleguen una mica perquè hi toquin els tous, els canells es mantenen rectes en lloc de doblegar-se cap amunt i els polzes queden suspesos sobre la barra espaiadora.

Per què les tecles F i J tenen relleu

Passa un dit per la F i la J de gairebé qualsevol teclat i notaràs una petita barra o un punt en relleu. Aquests relleus permeten que els índexs trobin la posició sense mirar: posa els índexs sobre els relleus i els altres sis dits cauen sols a les tecles correctes.

L'origen és més confús del que diuen la majoria d'articles. Sovint llegiràs que June E. Botich va inventar els relleus, però la seva patent dels EUA (sol·licitada el 2002 i concedida el desembre del 2003) descriu una altra cosa: vores elevades als costats exteriors dels grups de la fila guia, a la A i al punt i coma. No hem trobat cap font primària que atribueixi a ningú les marques de la F i la J.

Si un teclat que fas servir té les marques en un lloc inesperat, o no en té cap, comprova en quines lletres reposen els índexs abans de començar, perquè tots els altres dits prenen la posició a partir d'aquests dos.

Per què la fila guia és ASDF JKL;

La fila guia és la fila central de lletres, i en QWERTY cau sobre A S D F i J K L ; perquè és allà on queden els dits quan les dues mans se situen al mig del teclat deixant un espai per a les columnes de la G i la H. No es va triar perquè siguin lletres freqüents. En QWERTY només unes poques de les lletres més freqüents de l'anglès hi són, i aquesta és precisament la queixa de les distribucions alternatives (el nostre article sobre distribucions en té les proves).

La fila central és el lloc adequat per reposar perquè totes les altres files de lletres queden a un sol desplaçament. La mecanografia amb fila guia és antiga: la Wikipedia atribueix a Frank Edward McGurrin haver-la inventat, segons sembla, el 1888.

L'esquema complet de dits per a un teclat QWERTY dels EUA

Aquesta és l'assignació estàndard tal com s'ensenya. Cada dit treballa una columna que s'inclina una mica cap a l'esquerra a mesura que baixa, perquè les files d'un teclat estàndard estan esglaonades.

Fila de números

Fila superior

Fila guia

Fila inferior

Polzes i modificadores

La barra espaiadora la prem qualsevol dels dos polzes. Alt, Opció, Cmd i la tecla Windows van al polze més proper; Ctrl va al dit petit del mateix costat.

Maj: sempre amb l'altra mà

Per escriure una majúscula o un símbol amb Maj, mantén premuda la tecla Maj amb el dit petit de la mà que no prem la lletra. Una T majúscula és Maj dreta més l'índex esquerre; una J majúscula és Maj esquerra més l'índex dret; ! és Maj dreta més el dit petit esquerre a l'1; ( és Maj esquerra més l'anular dret al 9.

Els autodidactes incompleixen aquesta regla més que cap altra. Si fas servir la Maj esquerra per a tot, el dit petit esquerre ha de prémer la Maj i la A, la Q o l'1 alhora.

L'esquema estàndard és l'únic correcte?

No. És una convenció heretada de les màquines d'escriure, i algunes parts tenen menys sentit en un teclat modern.

Les files esglaonades en són l'exemple més clar. En una màquina d'escriure, les files estaven desplaçades entre si (tres vuitens, tres setzens i tres vuitens de polzada en el primer disseny de Sholes) per deixar lloc a les palanques de sota cada tecla. Els teclats d'ordinador no tenen palanques, però han conservat l'esglaonament, i d'aquí vénen les columnes inclinades dels dits. En un teclat partit o ortolineal, on les tecles formen columnes rectes, l'esquema es simplifica: cada dit pren la seva columna, i prou.

La fila de números té més d'una tradició. L'esquema de més amunt és la versió moderna més habitual. La Wikipedia descriu un mètode més antic, ensenyat des dels anys seixanta i potser abans, en què el dit petit esquerre agafa l'1 i el 2, l'anular el 3, el mitjà el 4 i l'índex esquerre el 5 i el 6, mentre que a la dreta l'índex agafa el 7 i el 8, el mitjà el 9, l'anular el 0 i el dit petit tot el que queda més a la dreta. Un tercer estil barreja tots dos. Aquests esquemes probablement reflecteixen les primeres màquines d'escriure, que no tenien tecla del 0 ni de l'1, i no pas res relacionat amb les mans.

La recerca sobre gent que escriu cada dia avala una visió flexible. En un estudi del 2016 de la Universitat Aalto que va seguir les mans i els ulls de 30 persones mentre escrivien, el que distingia les ràpides era la constància: premien cada lletra sempre amb el mateix dit i mantenien les mans quietes. El nombre de dits que feien servir no predeia la seva velocitat. Això no vol dir que l'esquema no serveixi de res. És el camí més fàcil cap a una assignació constant, perquè algú ja ha pres totes les decisions per tu.

Variants raonables

Aquestes desviacions són habituals entre bons mecanògrafs i costen poc o res:

• La tecla 6 amb l'índex dret. Molts esquemes la donen a qualsevol de les dues mans. Tria'n una i no la canviïs.
• La B amb l'índex dret. La B queda més o menys entre els dos índexs, i paraules com «bring» o «number» poden fluir millor així. De nou, decideix-ho un sol cop.
• La barra espaiadora amb un sol polze. Alternar polzes és el que mostren la majoria d'esquemes, però no és obligatori, i un sol polze és una assignació perfectament constant.
• El Retorn amb l'anular o el petit dret, el que hi arribi sense moure la mà.
• Les tecles de l'extrem dret ([ ] \ i Retrocés) amb un petit moviment de la mà en lloc d'estirar el dit.

Aquestes variants sí que causen problemes:

• Prémer la C amb l'índex. L'índex esquerre ja té quatre tecles a les files inferior i superior, a més de la F i la G. Si també li dones la C, sovint és al lloc equivocat.
• Prémer la P o les tecles de números amb el dit que quedi més a prop en cada moment, una assignació que canvia segons el context.
• Fer servir una sola tecla Maj per a tot, com s'ha explicat més amunt.

Com saber si una variant et perjudica: fes una prova d'1 minut i mira les tecles més fallades a la pantalla de resultats. Una tecla que hi surt una vegada i una altra sol ser una tecla a la qual encara no has assignat un dit fix.

Una nota sobre els teclats ISO

L'esquema de més amunt és per a un teclat dels EUA (ANSI). La majoria de teclats del Regne Unit i d'Europa segueixen la disposició física ISO, que té una tecla més: 105 en lloc de 104 en els teclats amb tecles Windows. Les diferències que canvien la digitació:

• Hi ha una tecla addicional entre la Maj esquerra i la Z. En la distribució del Regne Unit conté \ i |. La Maj esquerra és més curta, de manera que el dit petit esquerre hi ha d'arribar menys lluny, i quan acabes de canviar és fàcil prémer la tecla addicional per error.
• El Retorn és una tecla alta que ocupa dues files, i en la distribució del Regne Unit té al costat una tecla # ~. Totes dues corresponen al dit petit dret.
• En la distribució del Regne Unit, la @ i les " s'intercanvien (" amb Maj+2, @ amb Maj+'), i la £ és a Maj+3.

L'assignació de les lletres no canvia entre ANSI i ISO. Només es mouen tecles que toquen als dits petits, i per això canviar d'un a l'altre provoca errors de dit petit al principi.

Com fer servir l'esquema

La nostra guia de mecanografia per a principiants té un pla de dues setmanes basat en aquest esquema. Si ja escrius amb una barreja de dits, el nostre article sobre mecanografia o escriure amb dos dits t'ajuda a decidir si cal tornar a aprendre.

Quan les lletres ja surten soles, la fila de números i els símbols són un projecte a part. La prova de números mostra en un minut com de sòlida és la teva fila superior, i la pàgina de pràctica crea exercicis a partir de les tecles que realment falles. Si programes, t'interessarà el nostre article sobre els símbols i la mecanografia.

Preguntes freqüents

Quines són les 8 tecles de la fila guia?

A, S, D i F per a la mà esquerra i J, K, L i el punt i coma per a la mà dreta. Els polzes reposen a la barra espaiadora, que no es compta com a tecla guia.

Per què és important fer servir la fila guia?

Dona a cada dit un punt de partida fix a un sol desplaçament de les seves altres tecles, de manera que pots trobar qualsevol lletra pel tacte en lloc de per la vista. Tornar-hi després de cada desplaçament és el que manté l'assignació constant.

Quin dit ha de prémer la barra espaiadora?

Qualsevol dels dos polzes. Hi ha qui alterna i fa servir el polze de la mà que no ha escrit l'última lletra; altres fan servir sempre el mateix polze. Totes dues opcions funcionen si ets constant.

Com he de col·locar les mans per escriure?

Els dits doblegats i recolzats suaument a les tecles guia, els índexs sobre els relleus de la F i la J, els canells rectes i no doblegats cap amunt, i els polzes sobre la barra espaiadora.